Semblava doncs que finalment el partit més important a Catalunya feia el pas final i es llençava cap a la piscina sobiranista. Però al cap i a la fi com acostuma a passar en aquest país només ho va semblar, va ser només una boira que va passar i va marxar. Molta cridòria i poca efectivitat. Una broma de mal gust.
No és que finalment aquesta utopia que tots esperem no hagi d'arribar de la ma convergent. Aquest no és el problema, ja que segurament acabarà arribant. El problema és doncs el temps que portarà. El temps que pot tardar aquest procés tant llarg. Aquí tenim moltes esperances que d'aquí dos anyets la cosa ja estigui arreglada, però no ens enganyem, aquest gent ho estirarà tant com podrà.
Avui ens han tornat a fotre una cleca, aquesta vegada ja ha sigut descarada, però pel que es veu no serà ni de bon tros l'última. De cleques encara ens que queden unes quantes per suportar. I és que el procés aquest anomenat com la “transició nacional” passa per fer el ridícul uns quants anys més i finalment si, trencar.
El programa convergent digui el que digui el seu congrés ja està dissenyat i segurament tancat. Aquest procés passa doncs per seguir pidolant per un pacte utòpic per uns quants anys més, fins que se'n cansin. Llavors si, avançaran eleccions. Però no ens enganyem. Aquestes eleccions aniran presentades amb la gran proposta convergent de fer un referèndum pel pacte fiscal. Pam, tres anys més d'espera amb la brometa aquesta. Una vegada hagi guanyat per gran majoria el si al pacte fiscal en la línia del concert econòmic i Espanya sigui prou burra per tornar-lo a negar, llavors si, finalment CiU es presentarà a les eleccions amb la promesa de fer un referèndum vinculant per la independència.
Però anem comptant els anys que han de passar perquè tot això finalment passi, jo ja me'n oblido del 2014. Ara, per què no proposar el 2020 o el 2025?
És l'estratègia de l'eterna postergació...
ResponElimina